Acid children

 

I de sobte, Déu es posà a plorar en un racó del cel. Tenint en compte que el cel és cilíndric no va trobar cap racó i va haver de disparar-se al cap. 30000 vegades seguides. Pobre.

Erasmus is cool – the comic!

Rich and famous!

 

I mentres tot anava desfent-se, els colors van començar a colepejar els nens petits. I els van mutilar.

 

Només parcialment

Jo, el cadàver de la mare teresa, i les cinc millors biblioteques de Barcelona

Quan jo i l’Stephan Zwieg vam desenterrar la mare teresa de calcuta esperàvem que ja seria un esquelet desfet. Però no: per alguna raó  la descomposició ha avançat amb lentitud inusitada, i tot i caminar amb dificultat i tenir severs problemes de dicció, encara conserva l’especte humà i la còfia. Així que tot sovint passejem junts, i l’altre dia, comentant la jugada com sempre fem (som molt amics!), em va fer notar que està de moda, quan s’escriuren coses sobre Can Fanga, dir “Barcelona no és una ciutat tant lletja, té racons molt bonics” -imprescindible la paraula “racons”.  Li vaig dir que jo preferia escriure “Barcelona pot semblar que tingui racons bonics, però la resta és una merda”. Ella em va riure la gràcia passant aprop d’aquell indigent geperut i repugnant que es treu la samarreta, i el tio crec que es va sentir al·ludit. Però a mi i a la Tere ens va ser igual i vam anar a fer unes birres.

Total, que tot i que m’agradaria cagar-me en la capital -que és el que les capitals es mereixen- aquest és un típic posts de racons bonics. Va sobre biblioteques. Les biblioteques públiques de Barcelona són una mena de locutoris construïts com estacions de metro, decorades i programades amb una aparent creativitat que en realitat és una política estalinista de l’ajuntament. Tampoc m’agraden les biblioteques de les universitats, perquè estan plenes de gent que xarrupa mocs i usuaris de Mac i de blackberry. Així que aquí teniu el meu TOP 5 de biblioteques Barcelonines.

5. L’Ateneu

Si alguna cosa caracteritza aquesta biblioteca tant pija és que tothom hi va amb una actitud molt similar i elevada: això et fa treballar amb ganes i com si fóssis l’amo. Té un pati molt maco amb uns peixets taronges d’aquells de les basses on hi ha gent parlant amb moltes paraules de més de 4 síl·labes. Hi van homes vells de tota la vida i alguns senyors amb barret, escriptors de veritat, periodistes i wannabe’s. La biblioteca, que té uns orgullosos frescos del 1850 de tercera categoria -però que plauràn als que no entenen un borrall d’art- forma part de l’Ateneu, que és una associació privada de gent intel·ligent i amb les sabates netes. És molt bonica i tal, però t’hi has de colar perquè val uns 30 euros al més entrar-hi lagalment. Si entres decidit i vas vestit més o menys guapo, ningú sospitarà i podràs treballar en un ambient silenciós, amb uns quants macbooks i al costat dels fills dels socis numeraris.

 

4. La Biblioteca de Catalunya

L’edifici és medieval, enorme, i una passada en general. Per fer-me el carnet vaig haver de mentir i dir que sóc investigador, i la única comprovació que van necessitar van ser les meves ulleres i la meva pinta general d’universitari de postgrau que li cauen els cabells de tant estudiar. Tenen sobretot documents estranys i vells que interessen a 2 terrícoles comptats, no pots treure’n gaires llibres, i el local medieval no està gaire bén insonoritzat. Mola anar-hi, però res justifica el merder de treure’t el carnet fraudulentament. El pati està ple de guais i retrassats, perquè hi ha una escola de disseny.

3. El Seminari

La bibiloteca del seminari és un lloc súper silenciós, on només hi va homes solters i lletjos, i on les úniques persones que hi fan soroll són els capellans i els seminaristes, que són uns putos mal educats. Gairebé mai hi trobareu ningú, i si hi ha algú és molt tímid i li fa vergonya fins i tot moure la cadira. La biblioteca nova no és massa bonica, però té vistes al claustre, que si que ho és, és lluminosa, i la part antiga, una mica cutre, té llibres de missa molt vells i gegants. Tot i que un tio em va dir que eren del s. 19, semblàven més antics a jutjar per les notes, amb pinta de neumes (això tant culte i guai vol dir que les notes eren quadrades). S’han de pagar 6 euros l’any i portar 2 fotos de carnet, però si dius que és la primera vegada que hi vas, és gratis. El dia que em vai tirar la foto només hi erem jo i l’Antoni (que surt a la foto amb la cara tatxada).

2. La biblioteca súper amagada dels Jesuïtes

Està per allí al gòtic, on hi ha l’aqüeducte de Barcelona, i això, està súper amagada. No diré on és aquí a internet, no seré tant capullo. Els amables senyors que la porten no n’han fet mai propaganda i no seré jo el primer a fer-ne. Però és la millor, la més antiga, la més silenciosa, la més pacífica. És el refugi antiaeri de les biblioteques. Hala, així us deixo. Qui ho vulgui saber que m’ho pregunti a mi. Per compensar,  qui vulgui un lloc de pedra, petit i on posen música  ”bona” (Wim Mertens i Michael Nyman!!) que provi la cafeteria Caelum, hi vagi a la tarda, i demani per fer un cafè als antics banys jueus (que estan sota terra, a més). Iupi!

1. El pis desert del Kentucky Fried Chicken

El temps de residència de la gent en un Kentucky és de 10 minuts. Si hi aneu a última hora del migdia, entre les 3 i les 4, i menjeu alguna merda o beveu una cervesa al pis de dalt, us garanteixo que en 30 min no hi haurà ningú, i els mileuristes amargats que el porten posaràn una cadena perquè no hi pugi cap client. Si tu t’hi quedes no et faran fora del restaruant perquè són nihilistes, estàn tristos, i tenen normes que els ho prohibeixen. El pis, silenciós i surrealista, és tot per tu. Normalment hi ha algun endoll pel portàtil, i és el lloc ideal per escriure coses contra l’univers.

 

Wons production

Amb l’honor de presentar-vos el nou material hazard per l’encèfal del vostre annnus. Disfruteu!

Revel·lació escoltant chemical brothers amb una mica de son i la panxa plena

La vida és una al·lucinació
La terra bull molt apoc a poc
Les persones són gotes de terra calenta

Escolto chemical brothers i tot fa glup-glup

Com hem molat el 2010

The stats helper monkeys at WordPress.com mulled over how this blog did in 2010, and here’s a high level summary of its overall blog health:

The Blog-Health-o-Meter™ reads Wow.

Crunchy numbers

A helper monkey made this abstract painting, inspired by your stats.

A Boeing 747-400 passenger jet can hold 416 passengers. This blog was viewed about 3,600 times in 2010. That’s about 9 full 747s.

 

In 2010, there were 59 new posts, not bad for the first year! There were 46 pictures uploaded, taking up a total of 7mb. That’s about 4 pictures per month.

The busiest day of the year was November 29th with 119 views. The most popular post that day was La Psicologia és una ciència, però de baixa qualitat.

 

Where did they come from?

The top referring sites in 2010 were facebook.com, denecis.wordpress.com, ca.wordpress.com, mail.live.com, and WordPress Dashboard.

Some visitors came searching, mostly for somuncadaver, som un cadaver exquisit, gianna michaels, som un cadàver exquisit, and somuncadaverexquisit.

Attractions in 2010

These are the posts and pages that got the most views in 2010.

1

La Psicologia és una ciència, però de baixa qualitat November 2010
16 comments

2

Enllaços verinosos May 2010
2 comments

3

Més enllà del bé i la secció de congelats October 2010
6 comments

4

Ciència o no? CALL FOR PAPERS! Opinadors d’Un Cadàver: aporteu arguments sobre morfopsicologia. November 2010
6 comments

5

Chopin meets Radiohead and Pau Vallvé December 2010
8 comments and 1 Like on WordPress.com,

RKK MUSIC PARTY

Nova fornada de mal de cap encara calentona. Creació des de 0 per arribar a menys de 3 minuts, perdent’hi 1,5 setmanes, esta prou bé. Sino, mort!

 

El Kinder Bueno Prohibit

Avui anava d’un metro a l’altre acompanyat d’Stefan Zweig quan tenia 15 anys. És un plasta, i em volia fer anar cap a casa Amatller i cap al centre a veure la biblioteca de la UB.  Ja em diras tu, quin bon parell de merdes barcelonines. Em fa ràbia perque no sap mai per què vol anar als llocs, i quan hi arriba sempre es distreu de seguida i té ganes de provar alguna altra cosa. El petit Stefan és un consentit, i per això he preferit no fer-li cas.

Resulta que sortint d’un vagó de metro ens hem topat amb una d’aquelles màquines exprenedores. He comprat 2 Kinder Buenos, un per ell i un per mi. He hagut de pagar 3.20 euros, amb tres monedes d’euro bén denses i rodones, que he sentit caure pesades la caixa dels diners. Quan m’he posat la cartera als texans no he pogut deixar de notar l’absència d’aquest mateix pes, i la he sentit flàccida, un tròs escorregut de roba i plàstic. Ja teníem els nostres Kinder Buenos.

Ens hem dirigit cap a la línea vermella, que a la parada Universitat – una puta merda barcelonina d’arquitectura anormal-  està força lluny. A mitjes escales mecàniques només em quedava una barreta. A l’Stefan només dos quadradets. Volia guardar-me-la, però no he pogut. He pujat al metro sense Kinder Bueno ni res. M’he sentit un fill de puta malgastador, jo volia més xocolata, i la frustració gairebé m’impulsa a comprar-me una caixa de KinderBuenos al Lidl. Però he aguantat com un filòsof pobre.

Thoureau va entendre la societat occidental quan va voler menjar-se un peix. Va fer-se una caixa i va buscar cucs vius. Va haver-lo de pescar, va haver-lo de netejar, va haver-lo de cuinar, i després de tota una tarda de feina, va menjar-se’l en un minut. Va entendre que no hi havia cap mena de recompensa per l’home savi i pacient que es busca el menjar. De sobte la necessitat d’un pescador, d’un gratador de cucs, d’un cuiner i d’una criada es van fer inevitables. De sobte, va necessitar la societat.

Ens organitzem per que cap de nosaltres hagi de passar una tarda al riu com Thoureau. La nosra màquina social, ben engreixada, converteix tots els aliments -bruts, repugnants, vius, pudents- en fruita: estira la mà, i menja. En fruita perfecta, sempre caduca. Els aliments més cars del supermercat, rule of thumb de preu per quilo, són els que es consumeixen de manera més semblant a les pomes.

La meva merda de màquina de llaminadures és una pomera maleïda. Tantdebò no m’hagués comprat el Kinder Bueno. Ara no tindria aquest buit a l’estómac. Ara ni tan sols seria conscient de tenir estómac. De sobte, com Thoureau però al revés, he entès les consequències de collir la poma. Només hi ha dos sortides: quan s’acaba el Kinder Bueno, o et sents malament i buit, i et fots, o et fots un atracón de xocolata, et trobes malament, i et fots. La poma és la condemna!

 

PD. Sobre aconseguir KinderBuenos i altres anhels idiotes:

Contra la ciència, contra fogonazos, amazings i els ídols pagans

“El sol és només una estrella del matí (…) i la seva llum també pot ser encegadora”

H.D. Thoureau

Heu vist aquest vídeo? Els amants de la ciència se’l passen i el pengen als seus blogs. Mireu-vos el. És molt bonic.

No el criticaré per ser emotiu. Criticar la eloqüència (“no t’emocionis” “com et flipes”) és d’un nivell molt baix, i de molt mala educació. El criticaré per erràtic. El vídeo m’ha agradat, clar que si. És d’una perfecció estètica avançada, i sobretot, d’una perfecció independent del medi, de la resolució de les imatges, de la qualitat del so. Té punts filosòficament bells, i se m’ha posat la pell de gallina quan l’univers diu:

“Sóc incommesurable, no em pots comprendre” i l’home respon: “T’equivoques, I am you”

Més endavanat la veu diu “no vaig tenir una experiència religiosa, jo pensava en els fets (“facts, en majúscules”), la meva experiència era científica”. I aquesta frase representa, per mi, el límit nord de fogonazos, amazings, l’aberrón i tots els qui els segueixin.

La meva opinió, en breu: Trobo evident que la experiència era religiosa (1). Al contrari del que creguin els americans, el misticisme no retrocedeix quan dius la paraula “facts”. Els amics de la ciència, si els puc dir així, acostumen a prendre’s Jung (2), per exemple, a la lleugera. Però aquest vídeo és un paradís Junguià, amb el matrimoni místic prenent la seva forma més pura. Fa pensar en Espinoza (3), en Gaia, en Phillip K. Dick, en el Gran Arquitecte, en el Jah-Buh-Lon d’Alan Moore. Fa pensar en totes les fusions dràstiques de la ment i el tot, expressables només en el llenguatge artístic que comparteixen molts cultes religiosos.

No vull passar-me de seriós, provaré de ser planer. Crec que puc dir que he treballat amb bastants científics. Gent que fa avançar la ciència en coses locals, poc importants, com la majoria de científics: química de polímers, física computacional, ciència dels materials, biocombustibles, simulació CFD, simulació estadística. No només estic fardant: reconec que entenc aquests temes amb poca profunditat, però per la meva naturalesa, crec també entendre bé les persones amb qui he treballat. I quan ells diuen “ciència” -en el cas remot de que sentin la necessitat èpica de fer servir aquesta paraula- puc reconèixer de bona fe que no volen dir el mateix que els nois amb perilla d’amazings, ni el mateix que aquesta veu profunda del vídeo.

Il·lustro així el meu punt? En els nostres temps la paraula ciència la fan servir els qui volen parlar de ciència, no els qui la fan. Això produeix situacions absurdes, en les que els ateus parlen il·luminats per la certesa altisonant de les qüestions eternes, com místics medievals, situacions en les que joves il·lusionats parlen del mètode i de la raó com a universals purs, posseïts per la força de la veritat única, com místics medievals.

Si la ciència és aquesta llum encegadora prefereixo ser un artesà. Potser les lleis de newton, els vestits d’astronauta (4), i els microscopis d’electrons han de ser guardats en esglésies, però jo els tinc al corral, amb el tractor, coberts de serradures, esperant les mans expertes. I quan dic això, sóc un pèl místic -i ho he de ser per resultar poètic- però espero tant realista com torracollons quan dic: Al meu taller no hi penso deixar entrar els capellans d’amazings. El divulagador que desdivulgue al divulgador divulgado buen divulgador será.

(1) Puc explicar això més tècnicament si algú pensa que m’equivoco que t’hi cagues.

(2) I ho dic pensant en Richard Dawkins, per exemple.

(3) Igual era Leibniz, sempre els confonc. Sobre la llista de connexions totalitat-singularitat, en sóc un col·leccionista obsessiu, així que podria posar exemples fins a duplicar la longitud del post.

(4) El monotema obsessiu de Fogonazos, que fa que gairebé em des-subscrigui del seu newsletter.